jueves, 19 de julio de 2012

Crónica Olla de Nuria (por Born2Run)

Ja puc dir que he fet la cursa mes dura i maca de les que porto fins ara. El 15 de Juliol, vaig completar la famosa Olla de Nuria.

Com no, part d’aquest mèrit i de gairebé tots els que vaig complint li dec al Sergio_RCB, que com vaig dir en un tweet després d’acabar l’Olla, s’ha convertit en el meu “Guia Espiritual del Trail Running”.

Aquest any canviava la filosofia de l’Olla i es convertia en una cursa d’autosuficiència, sense avituallaments. Això acollonia una miqueta però amb 21 kilòmetres tampoc es necessita portar gaire cosa.

Ja inscriure’s va ser una aventura, em varen donar número d’espera ja que no vaig aconseguir trobar dorsal a la primera. Finalment la sort es va alià amb mi i l’organització em va comunicar que just fins el número de després meu havia entrat com a inscrit.

Finalment 4 Redrunners varem compartir l’aventura, la Rosalizandra, el DJ_Danielo, el CarlesCuellar i un servidor. Tots varem decidir passar la nit abans a la zona i així evitar matinar en excés. La Rosa i el Carles es quedaven al Refugi del Pic de l’Àliga i el Dani i jo ens quedàvem a Ribes. Vem aprofitar dons la nit del Dissabte per sopar plegats amb el Dani en un lloc en el que varem menjar bé i barato, (la pizza de Botifarra estava de mort)

A les 6:40 en punt estàvem amb el Dani asseguts en el cremallera, nerviosos però amb ganes d’aventura. Varem aprofitar el trajecte per esmorzar i comentar la jugada. .

Ja a Nuria, varem anar a buscar els dorsals i trobar-nos amb la Rosa i el Carles. La temperatura era realment freda i bufava un vent d’allò mes emprenyador, però es el que te la muntanya no? Després de omplir Camelbacks i bidons, marcar el menjar amb el dorsal, fer el riu de rigor, ens varem dirigir al parc tancat. Amb el fred que feia varem estar escalfant una estoneta esperant que fossin les 09 del matí, hora de sortida.


A les 9 en punt , ja sense el paravent ni els guants, donen la sortida i com no els 4 Redrunners som els últims en sortir, cosa que al final haurem de reconèixer que ha estat una molt dolenta decisió, igual que no portar a sobre informació del recorregut i dels temps de tall. Després de donar una volta al Santuari, enfilem ja Puigmal amunt. La pujada al Puigmal la faig amb molt de cap, es llarga i se que et pot condicionar la resta de la cursa, arribo a dalt amb un temps que fa por de lent 1h:25m per fer uns 4.5 kilòmetres, això sí amb +1000 de desnivell, uns 5 minuts per sota del temps recomanat. La temperatura al Puigmal era molt freda, hi havia uns 4ºC però amb un vent bestial que feia que la sensació fos de fred hivernal. No m’ho vaig pensar ni un moment i em vaig col·locar el paravent vaig agafar un gel i vaig beure força líquid. Ara arribava lo desconegut , la pujada al Puigmal la coneixia de fer-la baixant el Dimecres anterior a la cursa.

Entre el terreny, el vent, i el meu turmell vaig decidir que no arriscaria ni una mica en les baixades. Així dons la gent em va passant a les baixades però no li dono cap importància, tinc uns quants ensurts que no passen a més, però que em fan ser encara més prudent. El camí es converteix en un puja i baixa constant, amb unes pujades que deu n’hi do i unes baixades de posar les mans a la roca , mentre pujava al Pic del Segre vaig poder veure a poc més de 50 metres un ramat d’una vintena de isards. Va ser espectacular. El paisatge es increïble durant tota la cursa, el problema es que només a les pujades o si et paraves podies gaudir-ne. Tot i que jo soc lent de mena a les pujades veia que anava agafant tots els que em passaven a les baixades, això em va donar força moral.

Arriba ja el primer control perillós, amb tancament a les 2h 30m de cursa. El temps pel Coll de Finestrelles es de 02h 09m, gairebé 20 minuts de marge. Vaig bé em dic.

El següent control es troba “només” a 5,3 km , se’m fa etern. Els 5 kilòmetres més llargs que he fet mai. Vaig pujant bé i baixant lent, deixant-me passar a les baixades i recuperant a les pujades. No vull que sembli que pujava com si res, anava la mar de petat, però hi havia gent molt pitjor que jo pujant.

En una baixada llarga, després del Pic de Noufonts vaig parar 3 vegades per posar-me be els cordills de la sabatilla esquerra. Al poc de l’última parada començo a veure que arribem al 4rt control, vec força moviment i començo a sentir crits de: 1 minut!! 1 minut!!! Òstia!!! Que no arribo! Faig un mini sprint de 20 metres que em va matar i passo el control amb un temps de 3h 19m 28 segons, es a dir que vaig passar el control per 32 segons!!! De fet només una noia va passar-lo més tard que jo però a temps. (Al final em vaig assabentar que la Rosa i el Carles no varen arribar a temps a aquest control. Merda!!


Portava ja 13 km i el cansament es feia notar i força. Després d’uns kilòmetres em vaig portar la sorpresa de trobar-me el Daniel davant meu, no tenia ni idea on paraven la resta de Redrunners. El Daniel estava tocat per unes torçades de turmell que s’havia fet. Varem estar comentant una mica el recorregut i el terreny i ens varem donar energies i ànims mútuament. El penúltim control era el de Font Negra. Una petita pujada però amb un desnivell d’escàndol, i un terreny de terra que feia difícil pujar. D’aquesta pujada recordo dos coses; una l’haver-me d’ajudar de les mans per pujar el darrer tram, i l’altre la del paio del control que portava una campana i no va parar en tota l’estona d’animar a tots els que pujàvem, fins hi tot cantant “La Bamba”, i el “Eu si te Pego” un crack com dels que hi han pocs.

A partir d’aquí, 4,4 km de baixada, -720 de desnivell que a aquestes alçades van ser una tortura pels quàdriceps, amb el Dani ja sabíem que això estava fet però ens va costar força temps la baixada. Quan ja varem arribar a l’alberg del Pic de l’Àliga ja ho donàvem per fet, però el poc més del kilòmetre es va fer etern, el desnivell era bestial i les cames cremaven. Ja a Nuria ens fan fer un volta al Santuari per arribar a meta junt amb el Dani amb un temps de 4h 47m 01s,

Per que us feu una idea del estat en el que ens trobàvem l’últim tram de 4.4km en baixada el varem fer en 36m:57s , un ritme de “Walking Dead “.

De totes maneres l’alegria d’acabar va compensar tots els mals, A l’arribada hi havia un bon avituallament, vaig agafar la cervesa de rigor vaig menjar fruits secs, patates fregides, vaig agafar un entrepà de botifarra i un parell de gots de sopa i ens varem estirar a l’herba. Allà esperant ens varem retrobar amb la Rosa i el Carles i ens varem assabentar de les males noticies. Maleït control de Noufonts!!!

En definitiva una cursa de culte! Amb una organització impecable, amb uns paisatges impagables, un marcatge del circuit espectacular i una duresa de les que et fan sentir allò tan especial de les curses de muntanya, en resum l’heu de fer, prepareu-vos per sofrir i per gaudir però no deixeu passar l’ocasió de fer-la. No us em penedireu. Jo repetiré.

Deu n’hi do quin rotllo us he fotut, us deixo que vaig a parlar amb el meu conseller espiritual de curses de muntanya a veure quina animalada fem...

Ficha de la Cursa

3 comentarios:

Rosa Lizandra dijo...

Enhorabona, Sergi!! Vas fer una molt bona cursa. És duríssima, però també molt espectacular. Impressionant. Jo tinc l'espina clavada, però l'any que ve me la trec. Segur que l'experiència d'aquest any em servirà. I ara a pensar en la propera!

Born2run dijo...

Gràcies Rosa, ara que han pasat ja uns dies et puc dir que l'any vinent la torno a fer. I la farem junts per acabar-la si o si #victoriaobraves

jolusomo78 dijo...

Si ya tenias ganas de hacer esta cursa, ahora lo tengo clarisimo:Olla de Nuria, en 2013 te voy a fundir! Espero acabarla y compartirla con muchos RedRunners! Un año por delante para prepararnos!
Enhorabuena Sergi por el post y por lograr el objetivo. Y recordad: en el deporte,como en la vida, el premio no está en la victoria, sino en el esfuerzo que supone.

Publicar un comentario